L’Oficina Europea de la Propietat Intel·lectual (EUIPO) va publicar el passat 7 de juliol de 2021 la Resolució EX-20-9 del seu Director Executiu, que introdueix un enduriment de les condicions d’ús de la seva plataforma de comunicació electrònica operativa amb professionals i titulars de drets.
I és que, des de fa temps es ve observant la tendència a un increment considerable d’activitat procedent de determinats representants acreditats de l’EEE (Espai Econòmic Europeu), que mostraven una sospitosa desproporció en els seus patrons històrics i dimensions, més enllà de les oscil·lacions raonables de mercat.
Al darrere d’aquestes “firmes pantalla” estarien operant directament amb l’Oficina titulars o representants aliens a l’EEE, amb l’objectiu de defugir els requisits de representació[1] que asseguren el compliment de determinats estàndards de capacitació, responsabilitat, registre d’activitat i domicili que, de manera directa o indirecta, exigeix la normativa de Marques de la UE i del Disseny Comunitari Registrat.
La lògica d’aquests subterfugis de mercat és sempre la mateixa: el suposat estalvi dels costos d’intervenció d’un professional habilitat, saltant-se a la lleugera el conjunt de requisits legals de registre i pràctica que un representant ha de complir per actuar amb les degudes garanties de protecció al client, raó última d’aquest control d’activitat.
Il·legalitats al marge, és cert que aquesta resolució va en la direcció de protegir el marc regulador de l’exercici de la representació professional en matèries de marques de la UE i dissenys industrials comunitaris. No obstant això, cal no oblidar que en els últims lustres l’aposta legislativa de la UE ha anat més aviat en la contrària: en l’eliminació de barreres a la llibertat d’establiment i circulació de persones, béns, serveis i capitals; el nucli de consolidació d’un mercat únic comunitari.
Els instruments legals que ha anat desplegant[2] en conseqüència han tractat de conjugar, al meu modest entendre amb desigual encert, l’afavoriment d’un increment del nivell d’eficiència i grau de competència del mercat, amb la salvaguarda de la protecció dels drets dels consumidors i usuaris de serveis. A això cal afegir que les diverses tradicions jurídiques de cada estat integrant, juntament amb el marge de discrecionalitat que retenen en la transposició de les directives a la seva legislació interna, continuen generant situacions desiguals en l’àmbit de la representació professional en assumptes de propietat industrial entre els països membres.
En el cas d’Espanya, alumne avantatjat com el que més d’aquesta procel·losa assignatura, la normativa de procediment administratiu[3] ja ha contemplat històricament, a nivell genèric, un sistema plenament obert en la representació de tercers, sense consideració alguna a la capacitació professional de qui vingui a exercir-la.
Per si això no fos suficient, la recepció que s’ha fet de la normativa comunitària ha anat laminant progressivament les capacitats de control deontològic sobre l’exercici dels col·legis professionals de molts col·lectius, entre ells el COAPI (Col.legi Oficial d’Agents de la Propietat Industrial), fins al punt de considerar que garanties com l’exigència de subscripció d’una assegurança de responsabilitat professional o la col·legiació obligatòria, més que garanties per als clients que confien en aquests col·lectius (ai!), són traves al dinamisme de la competència.
A la vista d’aquesta realitat i amb l’exponencial creixement normatiu i de complexitat tècnica de moltes àrees materials que gestiona l’Administració, un no pot deixar de preguntar-se si pel camí no estem deixant exposats a amplis sectors econòmics clau[4] al llibertinatge poc escrupolós en l’atenció del que seria una facultat discrecional de qualsevol ciutadà; la representació administrativa d’un tercer, convertida en pràctica regular, pseudo-professional.
Seria molt lògic pensar que perquè un país generi una innovació de qualitat necessita d’un bon sistema de propietat industrial, i tant o més ho hauria de ser que això no es pot aconseguir rebaixant el llindar legal dels controls de capacitació i exercici dels professionals clau en el procés, aquells que ajuden a protegir l’esforç innovador d’una bona part de tot el nostre teixit econòmic.
La competència sempre és bona però, reprenent la frase G. Versace que dona títol a aquest article: que sigui vàlida. Així, mentre aquesta situació no evolucioni i per molt paradoxal que pugui semblar, la voluntarietat d’adhesió a codis de conducta d’institucions com COAPI, a nivell nacional, o FICPI, en l’internacional, continuaran sent la millor garantia per a una propietat industrial més responsable i rigorosa en benefici de tota la societat.
[1] arts- 119 i 120. Reglament 2017/1001 del Parlament Europeu i el Consell 14 de juny de 2017 sobre la marca de la Unió Europea i arts. 73-75 Reglament Delegat (UE) 2018/625 de la Comissió.
[2] Directiva 2006/123/CE del Parlament i del Consell relativa als serveis del mercat interior, que va ser objecte de transposició per la Ley17/2009 de 23 de novembre, sobre el lliure accés a les activitats de serveis i el seu exercici.
[3] art. 5. Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques.
[4] Drets de propietat intel·lectual i rendiment empresarial a la UE. Informe analític a escala empresarial, febrer de 2021. EPO-EUIPO. En el període cobert per l’estudi (2016-19), les empreses amb un ús intensiu dels drets de propietat industrial (marques, patents i dissenys industrials) van generar un 45% del PIB i el 30% d’ocupació a la UE.
Article de Joan Salvà.
