En aquesta situació tan insòlita que estem vivint, hem redescobert els balcons i els terrats. De sobte, la ciutat s’ha humanitzat, s’ha recuperat l’esperit de barri i, imprevisiblement, ens hem trobat cantant al balcó, coneixent i saludant als veïns del davant, taral·larejant i escoltant cançons i himnes que, a tocar de la nit, ens ajuden a aixecar l’ànim i a obrir l’esperit.
Doncs bé, entonar aquestes cançons, o la reproducció a tot volum des del terrat de conegudes peces musicals, pot infringir els drets dels seus autors? Dit d’una altra manera, estarien subjectes aquests actes al pagament del corresponent cànon a les entitats de gestió, és a dir, als subjectes que s’ocupen d’aquesta recaptació?
La propietat intel·lectual pertany a l’autor pel sol fet de la creació original d’una obra literària, artística o científica (Art. 1 LPI), i li confereix drets de caràcter personal i patrimonial, consistents en la plena disposició i el dret exclusiu a l’explotació de l’obra, sense més limitacions que les establertes a la llei. Això implica que l’obra no pot ser utilitzada o usada sense la prèvia autorització, ja sigui onerosa o gratuïta, de l’autor.
L’autor és doncs, l’únic que pot autoritzar o prohibir la reproducció, distribució, transformació i la comunicació de la seva obra, de forma que una aplicació en sentit estricte i literal de la Llei podria comportar certs dubtes al respecte. No obstant, tot i l’amplíssim ventall de drets dels que gaudeixen els autors, en determinats supòsits la Llei contempla que els hagin de cedir enfront un interès social més ampli de promoció i desenvolupament de la cultura. Com tota propietat, la intel·lectual també te les seves limitacions.
En el cas que ens ocupa, entre d’altres aspectes a valorar, cal analitzar si les cançons i els himnes als balcons poden enquadrar-se dins d’un acte de “comunicació pública”, definit per la Llei com “tot acte pel qual una comunitat de persones pugui tenir accés a l’obra sense distribució prèvia d’exemplars a cadascuna d’elles”, o bé quedarien inclosos dins l’excepció contemplada a la pròpia Llei (Art. 20.2 LPI), en tractar-se d’actes efectuats dins del domicili, en un àmbit domèstic no integrat a una xarxa de difusió de cap tipus. Tanmateix, tampoc estaríem davant el concepte de “públic” com a tal exigit per la jurisprudència, que en qualsevol cas implica un número considerable de persones, sense restriccions, i exclou els grups privats.
De fet, la mateixa SGAE ha piulat i emès diferents comunicacions animant a la població a seguir cantant tot indicant que cantar no té cost, però si un valor incalculable i altament saludable en la situació en que ens trobem, de manera que no faran cap tipus de vigilància d’aquestes iniciatives ciutadanes.
I és que la música és capaç de fer-nos volar, transcendir la realitat, transformar els sentiments i donar-nos alegria i vitalitat en aquests dies tan inversemblants, però també solidaris i dels que de ben segur, emergiran canvis positius.
Article de Cristina Margalef.
