Actualment, les marques olfactives no són acceptables com a registrables per l’EUIPO. Segons les Directrius de Marques de la Unió Europea, aquesta restricció es deu a que la representació de la marca ha de ser clara, precisa, autònoma, fàcilment accessible, intel·ligible, duradora i objectiva (article 3, apartat 1, del REMUE), i l’estat actual de la tecnologia no permet que aquests tipus de marques es representin així. Si hi sumem que el REMUE no reconeix la presentació de mostres o espècimens com a representació adequada de la marca i que es considera que la descripció d’una marca no pot substituir la representació perquè la descripció d’una olor o sabor no és clara, sembla clar que aquells qui desitgin protegir una olor (o un sabor) com a distintiu a la Unió Europea hauran d’esperar a que la tecnologia acudeixi a ajudar-los.
No obstant això, observem que en altres oficines de la Unió Europea sí que s’ha acceptat aquest tipus de marques i no podem per menys que plantejar-nos les raons per les quals passa això i fins a quin punt es poden haver complert les expectatives dels qui pretenien aturar un dret sobre una olor.
La marca olfactiva de les plomes dels dards
Al Regne Unit, per posar un exemple ben proper a la Unió Europea, consta com a registrada una sola marca olfactiva que suposadament reprodueix “l’olor de cervesa amarga” i que es va registrar per a les plomes dels dards. Aquestes dades, per cert, conformen la descripció de la marca registrada al registre de l’Oficina de Propietat Intel·lectual del Regne Unit. Davant d’aquesta diferència amb la idea que l’EUIPO sosté sobre la idoneïtat de la descripció per substituir la representació, no hem pogut per menys que consultar professionals de l’aroma perquè ens confirmessin o rebatessin la possibilitat de representar una olor mitjançant una descripció com la que ens ocupa.
Si bé no hem fet una prospecció exhaustiva, els esmentats experts coincideixen que, ja que la composició de la cervesa es basa en el malt, el llúpol i el llevat, en funció de la proporció de cadascun, l’aroma vindrà determinada per uns components o altres. La fragància dels malts, per exemple, té notes de cereals, plàtans, fruits secs, caramel, cafè o regalèssia. Els llúpols aporten caràcters cítrics, de fruits tropicals, florals, especiats i d’herbes. Observi’s, doncs, fins a quin punt una descripció pot cenyir-se a les característiques d’una determinada olor en l’intent que qui rebi la informació pugui identificar-la. En qualsevol cas, sembla clar que descriure una aroma esmentant el producte que normalment l’emana (que no ha de ser l’únic, cal recordar-ho) no sembla una tasca de gran precisió. Per tant, entenem que els criteris adoptats per organismes com la citada Oficina de Propietat Intel·lectual del Regne Unit contemplen un marge massa ampli per a la protecció que es pretén dispensar al sol·licitant.
Si hi afegim el reduït nombre de registres d’aquest tipus que hem comprovat que s’han tramitat, no només al Regne Unit sinó a altres països europeus, sembla clar que l’espera d’un avenç tecnològic que permeti una representació fefaent dels distintius olfactius és una alternativa força raonable. Veurem si el pas del temps ens dona o ens treu la raó.
Article de Jaume Layola.
