La tutela de les marques no registrades sempre ha estat una qüestió d’encaix complicat en realitats o tradicions jurídiques basades en la prioritat registral, com seria el cas de l’espanyola.
El formalisme registral, sovint, erròniament percebut pel públic general com una barrera administrativa que dificultaria la protecció efectiva sobre certes marques o altre títols de Propietat Industrial que ja tindrien un més que ben guanyat dret d’exclusiva per la consolidació del seu renom comercial; té com un dels seus fonaments bàsics, de manera molt simplificada, el fet d’atorgar seguretat jurídica a tots els operadors del mercat: als propietaris dels signes, per descomptat, però també a qualsevol tercer que en un determinat moment vulgui registrar una marca o pugui incórrer en una conducta infractora.
Dit això, aquest principi registral de constitució dels drets de marca, dissenys o patents, és cert que també disposa de previsions legals específiques per corregir les circumstàncies abans esmentades, de manera especial, els supòsits de marques no registrades que gaudeixin d’un renom a l’Estat (Art. 8 de la Llei 17/2001 de Marques ).
En aquest sentit, un recent pronunciament de la Sala 3ª del Tribunal Suprem torna a posar sobre la taula la controvèrsia que pot generar la pervivència en la memòria col·lectiva de marques o altres signes distintius que en èpoques pretèrites van gaudir d’un alt grau de reconeixement o popularitat i que, per motius diversos, ara ja no són objecte d’explotació o fins i tot els seus registres han caducat. Es considera doncs, que aquests signes han perdut a tots els efectes el seu dret d’exclusiva? Altrament dit, poden llavors ser objecte de registre per part de tercers?
L’assumpte RATPAC (828/2019 de 17 de juny), quasi-homònim de la popular banda d’actors i músics de l’escena musical de Las Vegas dels 50 i 60, enllaça en la seva fonamentació amb un d’anterior de la Sala 1ª del mateix Tribunal referida a un altra marca també de molt de renom històric i prestigi internacional durant les dècades dels anys 20 i 30 del segle passat, el fabricant d’automòbils de Barcelona HISPANO-SUIZA, que en el interim de la sentència esmentada ha tornat a la plena actualitat al darrer Saló de l’Automòbil de Barcelona.
Si bé en el primer assumpte la disputa versa sobre un nom comercial d’una societat estrangera no registrat a Espanya, en tots dos casos el Tribunal Suprem fixa com a criteri interpretatiu que el renom o coneixement notori històric d’una marca o nom comercial anterior no és un element per se suficientment rellevant com que per a que es puguin activar les previsions legals de defensa de les marques no registrades, farà falta, a més a més, que aquest record sigui el reflex d’una realitat d’ús o explotació comercial.
Queda doncs clar que no, si més no quan es tracta d’una marca, no podem aplicar la dita popular que encapçala aquest article i que la millor protecció sempre passa per registrar i mantenir allò que entenem ens diferencia ara i aquí: el nostre actiu intangible.
