Portada Notícies La Propietat Intel·lectual que ens mereixem

La Propietat Intel·lectual que ens mereixem

7 de novembre de 2022

La propietat intel·lectual juga un paper indiscutible en la qualificació de qualsevol marca-país. Si més no, les estadístiques anuals d’informes com el de la Contribució dels sectors intensius en Propietat Intel·lectual a la Unió Europea i l’Índex d’Innovació Global (GII), que posen de manifest l’aportació de valor d’aquesta eina a les economies més avançades, així ho corroboren.

El cas espanyol, diguem que presenta xifres que serien bastant millorables, doncs ocupem el lloc 29 del GII. Aquest indicador té el seu correlatiu en la xifra d’inversió de l’1’4 % del PIB en R+D, força allunyat de l’objectiu fixat per la UE del 2%, i això que aquesta magnitud  ha crescut el darrer exercici a un ritme rècord gràcies a l’arribada dels primers fons Next Generation (i tot i l’erm de la sèrie estadística de la dècada anterior, llastrada per les pèssimes decisions de retallades en les polítiques de R+D que han minvat aquest creixement.)

Els factors que expliquen aquest dèficit estructural van molt més enllà del que es pot tractar en aquestes poques ratlles[1]. Menys encara quan tampoc hauríem d’oblidar que les magnituds quantitatives han d’anar acompanyades, tant o més, de patents, marques, dissenys o drets d’autor de qualitat i amb una fortalesa suficient com per a oposar-se amb certes garanties als competidors de tercers països.

Malgrat l’obvietat d’aquest discurs, quan un observa la realitat del mercat de serveis de propietat industrial es detecten tendències que apunten perillosament en la direcció oposada i que fan aprofundir més el diferencial que hauríem d’aspirar a retallar pel nostre pes econòmic.

Els canvis adoptats en els mecanismes de contractació pública, conseqüència necessària d’excessos comesos en el passat en la gestió de fons públics, han generalitzat  els procediments de contractació per concurrència a l’Administració; un dels principals motors del nostre sistema innovador, i per un efecte radiació l’han generalitzat també en els de les empreses capdavanteres del sector privat.

Aquesta via procedimental de contractació pública de serveis sobre unes especificacions tècniques i administratives pre-definides té molt de sentit en determinats sectors econòmics, amb un alt grau de proveïdors homologables i sobre la base de serveis estandaritzables, però això sembla de més que dubtosa eficàcia si hom para una mica d’atenció a determinades particularitats de l’ecosistema de serveis de propietat industrial espanyol:

  1. El nombre de professionals amb una especialització reglada en aquest àmbit i supervisats pels respectius col·legis professionals és molt baixa. En concret, estem parlant d’uns 300 Agents de la Propietat Industrial adscrits al COAPI i de 120[2] a l’EPI, les dues úniques institucions amb reconeixement oficial. I aquesta base encara es limita més en el camp de les patents, pels immensos sectors d’especialització tècnica, entre altres: física, electrònica, química, farmacologia, o enginyeries diverses.
  2. Absència de reserva d’activitat legal per a una part rellevant dels serveis a licitar, en particular els que poden proveir els Agents de Propietat Industrial i que exposa el mercat espanyol a qualsevol “representant”, sense considerar la seva qualificació tècnica o garanties de responsabilitat professional.
  3. Estandarització forçada de tot el ventall de serveis a incloure en el plec de condicions contractuals, que de manera temerària pretenen definir càrregues de feina o línies de servei sotmeses en la seva execució a condicionants externs al contracte. En concret, parlem de la potestat decisòria de les diferents administracions o tribunals davant els quals actuem i de l’actuació de tercers amb interessos contraposats.
  4. Controls de qualitat difícilment contrastables, quan no ficticis, als efectes només de cobrir sobre el paper els requeriments de la llei. Aquesta garantia que podrien aportar els col·legis professionals queda exclosa en una bona part dels potencials adjudicataris, en benefici d’una suposada millora de la competència.

 

La resultant intrínseca de tot aquest model és, com no pot ser d’una altra manera, una forassenyada pressió sobre les tarifes adjudicatàries que, en última instància, poc ajuden en el cúmul de factors que conformen el nostre posicionament internacional en els rànquings de competitivitat.

No oblidem que ningú qüestiona la premissa que sense un augment significatiu dels recursos que es destinen a tot el sistema d’innovació difícilment escalarem posicions, però sembla que no passa el mateix quan es tracta d’assignar recursos a la protecció d’aquest esforç.

[1] Fa uns dies s’han avançat dades del ’informe de l’Observatori de l’Enginyeria a Espanya apuntant que en la pròxima dècada necessitarem 200.000 enginyers (vid. LA VANGUARDIA 17/10/2022)

[2] Xifres obtingudes de la bb.dd de la EPO a partir de professionals inscrits que han obtingut la qualificació d’Agent de Patents Europees i consten com exercents lliures de la professió.

Article de Joan Salvà publicat a la web de elderecho.com el 4 de novembre de 2022

Vols que t'ajudem?

Contacta amb nosaltres i posarem a la teva disposició un equip d’experts.

PARTNERS