Segons es desprèn del document publicat el passat 27 de febrer i que fixa les bases de la futura relació entre el Regne Unit i la UE, el Govern britànic assenyala que el mandat derivat del BREXIT no pot contemplar cap supeditació del seu marc legal o institucional al de la UE.
Aquesta previsió de política general sembla posar fi a les especulacions posteriors al referèndum, que havien apuntat a la via d’un possible acord bilateral entre el Regne Unit i la UE per mantenir aquest país dins el sistema de la Patent Unitària, tot i que el seu futur ja estava fora de la Unió.
La Patent Unitària és un complex entramat institucional i legislatiu que pretén establir una patent amb efectes unitaris per a tot l’espai de la UE, sense haver de passar pels tràmits de la validació (o nacionalització) de les patents concedides per l’Oficina Europea de Patents o dipositar sol·licituds nacionals en cada oficina de Patents estatal.
La mateixa és fruit de dècades d’intents frustrats en el si de la llavors CE per dotar-se d’un mecanisme unitari de protecció en l’àmbit de les patents, anàleg al què en el seu dia es va adoptar per a altres figures de la propietat industrial, com les marques de la UE o els dissenys Comunitaris, i que finalment va tirar endavant seguint un procediment de caràcter molt excepcional de el Dret Comunitari, la cooperació reforçada. Aquest modus operandi no va estar exempt de polèmica, perquè precisament permet trencar la regla de la unanimitat sobre la qual es fonamenten tots els avenços en integració de la UE i, en última instància, fracciona també la implantació territorial de les matèries sotmeses a aquesta excepcionalitat.
La cobertura legal que li va conferir carta de naturalesa són dos reglaments de la UE que regulen els aspectes de el sistema sota competència comunitària i un tractat internacional, a adoptar per cada estat partícip (Espanya de moment no ho és) perquè els signataris cedeixin competències exclusives nacionals a favor de la UE i en particular, les referides a la potestat jurisdiccional dels seus tribunals per conèixer dels assumptes en matèria de patents. Aquesta cessió s’articula al voltant del Tribunal Unificat de Patents, el braç de el control judicial de el sistema i que, com a eina d’abast estrictament comunitari, queda supeditada en última instància a l’TJUE.
De tot aquest bloc normatiu, el que correspon a el Tractat Internacional és l’escull més important per a la seva entrada en vigor, ja que com a tal tractat requereix de la ratificació nacional de cada estat. Abans del referèndum del BREXIT, les previsions del Comitè Preparatori encarregat dels treballs de posada en marxa de sistema fixaven el 2017 com l’any clau, però diverses traves sobrevingudes, com la situació del Regne Unit i recursos pendents davant el Tribunal Constitucional alemany estan retardant arribar al quòrum de ratificacions necessàries per a la seva entrada en vigor.
Fora d’aquests obstacles, ja des d’un bon començament, la Patent Unitària ha estat objecte de constant controvèrsia entre els diferents grups d’interessos econòmics i països integrants de la UE, que no és sinó el reflex del seu llarg camí de negociació.
Per a uns és l’oportunitat històrica de dotar l’economia europea d’una figura jurídica de cobertura comunitària, que reforci la competitivitat del seu R + D i mitigui les ineficiències de la territorialitat nacional dels drets de patents, enfront dels grans blocs competidors de Xina i EUA Per a altres, és més aviat un esquema desaprofitat, per un presumpte biaix cap a les grans corporacions, moltes d’elles no necessàriament europees, que podran beneficiar-se de la seva asimètrica capacitat de suportar els costos de litigiositat davant de l’ampli teixit de pimes de la UE, quedant així aquestes més exposades als riscos de complexos procediments transnacionals per infracció o nul·litat de patent.
Article de Joan Salvà.
