Dins del procés de creació d’un nou disseny, aquest passa per diverses etapes que parteixen d’una idea o plantejament inicial, el seu desenvolupament, la comprovació de la seva idoneïtat (funcional, normativa, d’acceptació), així com finalment la seva divulgació i comercialització. El moment dins d’aquest procés en què el dissenyador o empresa es planteja la seva protecció com a Disseny Industrial és fonamental per poder obtenir una protecció efectiva d’aquest disseny.
El Disseny Industrial, de manera general i, en concret, en la pràctica com a Disseny a la UE, dins dels seus requisits de validesa, necessita que el disseny presentat sigui nou, és a dir, que cap disseny idèntic hagi estat fet accessible al públic abans de la data de presentació o de prioritat del mateix.
Es considera que dins de les divulgacions que es tenen en compte per avaluar la novetat de la sol·licitud del Disseny a la UE, hi ha les del mateix dissenyador i/o empresa propietària del nou disseny creat, de manera que el mateix dissenyador i/o empresa pot trencar la novetat.
Tenint en compte la casuística de la modalitat de registre dels Dissenys Industrials i com s’utilitzen en diferents sectors creatius, aquest requisit de novetat i de divulgació prèvia es veu complementat amb la figura del període de gràcia, que actua com a excepció en benefici del creador davant de les seves pròpies divulgacions anteriors.
En la normativa aplicable a la UE (Reglament (UE) 2024/2822, que modifica el Reglament (CE) 6/2002 i Directiva (UE) 2024/2823), aquest període de gràcia es recull en el seu Article 7(2), on es disposa que no es tindrà en consideració una divulgació realitzada durant els 12 mesos anteriors a la data de presentació o prioritat quan hagi estat realitzada pel dissenyador o el seu successor en títol; o, alternativament, quan aquesta divulgació hagi estat realitzada per un tercer com a conseqüència d’informació o actuació del dissenyador. Per tal d’obtenir aquesta excepció i que la divulgació sigui considerada inòcua, cal acreditar, si és necessari, que el disseny divulgat abans de la presentació de la sol·licitud de Disseny Industrial és, o bé de l’autor del disseny invocat com a fonament de la sol·licitud, o bé del seu dretshavent.
En altres àmbits geogràfics com els EUA, Japó o Regne Unit, entre d’altres, es disposa d’una regulació del període de gràcia alineada amb la normativa europea, tot i que en altres àmbits importants com la Xina s’exigeix novetat absoluta, amb excepcions molt més estrictes que no es donen ni a la UE ni en els països esmentats.
Però, què passa quan coincideixen en el temps divulgacions de tercers durant el període de gràcia? És a dir, què passa si la divulgació d’un producte d’un tercer es produeix entre la primera divulgació del creador del disseny original i el moment de la seva sol·licitud efectiva dins dels 12 mesos de gràcia?
Aquí intervenen dos supòsits:
- La divulgació del tercer deriva de l’actuació o informació proporcionada pel dissenyador/creador del disseny divulgat, com podrien ser divulgacions que siguin còpies del producte divulgat pel dissenyador original, per exemple, després d’una fira o presentació pública, presencial o en xarxes, d’aquest producte/disseny.
- La divulgació del tercer deriva d’un acte independent de creació, és a dir, no es basa en el disseny divulgat originalment pel creador/dissenyador, de manera que aquesta divulgació no mostra cap vincle amb el dissenyador.
Pel que fa al primer supòsit, en què hi ha una clara vinculació entre la divulgació del tercer i la divulgació prèvia del dissenyador/creador original, aquesta divulgació queda emparada pel període de gràcia i no es considera estat de la tècnica, ja que es considera una simple redivulgació per còpia o un acte de mala fe.
En el segon supòsit, en què no hi ha cap vinculació entre el tercer divulgador i el dissenyador/creador del disseny original, i es pot defensar que aquesta segona creació és totalment independent de l’original, aquesta divulgació SÍ compta com a estat de la tècnica i pot destruir la novetat del registre posterior del creador.
Aquesta casuística, encara que pugui semblar difícil de creure com a “casualitat”, introdueix la necessitat —algunes vegades complicada— de demostrar la vinculació entre la divulgació pròpia realitzada originalment pel dissenyador/creador i la divulgació del tercer, amb l’evident problema que això pot comportar en l’examen (administratiu o judicial) de la novetat del Disseny que finalment es registra acollint-se al període de gràcia.
Amb tot això, l’estratègia de confiar en el període de gràcia de 12 mesos per presentar una sol·licitud de Disseny Industrial no s’ha d’entendre com un dret de prioritat, ja que pot resultar afectada per creacions independents —o presumptament independents— que caldrà qüestionar i provar.
Encara que en ocasions sigui necessari mostrar un disseny per conèixer la resposta dels clients o del mercat en general, la recomanació sempre és poder acreditar l’autoria del disseny i/o la divulgació realitzada, així com presentar la sol·licitud de Disseny Industrial tan aviat com sigui possible, preferentment abans de la divulgació i, en cas que aquesta sigui prèvia, escurçant el termini fins a la sol·licitud per evitar aquestes “coincidències” independents i perquè el Disseny Industrial presentat no pugui ser anul·lat.
Article de Xavier Prados.
